Flairas d’abans

                                                                                                                                                           

Las flairas d’autres cops son diferentas de las de uèi.

Per sentir de fems, un tropèl de fedas qu’arrivan,

los rasims que bolissan,lo fen que ven d’estre copat,

la susor d’un chaval,la pissa d’una vaca,

te cal anar dins una borià,dins lo campestre.

Se demoras dins ta vila sentiras d’autras sentors

que son pas sovent enclausidas.

N’i a qualques unas que podi pas doblidar.                                                                                        

Papeta avià una flaira particulara.

El que se lavava pas sovent e qu’avià vite fait,

portava un costume de velos que lo fasià pas jamai netejar.

La sentida de mameta èra pas tant animalièra.

Sentissià lo lençol qu’as mès dins lo cabinet pas pron sec,

quand lo tornas sortir.

Podiài dire dins qu’una pèça èri,

ambe mameta o papeta, en tampan los uèlhs.

La sentor fasià partida de l’ome o de la femna

como la de las bestiàs.

Ara lo monde sentissan pas exceptat los mainatges.                                                            

Quand mameta fasià fregir d’alh dins la padena,

abans de lo metre,ambe un pauc de jauvert,

sus lo bocin de car o los muscles padenats,

te venià una flaira qu’ès beleu la milhora que coneisssi.

Un’autra es lo pan caud que lo pancosièr ven de sortir dal forn.

Aquèla flaira te fa eissalivar sul cop.

Cap a miejorn anavi quère lo pan e l’aiga de boca al teron.

Portavi aquèl pan pas trop lenc dal nàs per lo nasejar

e podiài pas m’empachar de ne manjar un bocin,

lo crostet que cruississià dins la boca.

Quand arrivavi a l’ostàl mameta me repotegava,mas pa s trop fort.                                 

Se dintravi dins la cava,per vendemiàs,

aquèla sentida me fasià tampar los uèlhs

e inspirar longament per ne pas rès perdre.

Se mesclavan las odors dal rasim fresc

que venian de vojar dins la tina o lo vaissèl,

la dal most que boulissià,la dal vin de l’an passat,

la de la raca qu’anavan portar a la destillarià.

Tot aquo te fasià una mescladissa que los que l’an pas sentida

podan pas imaginar ço qu’ès.                                                                                                   

L’estable es tamben un endreit ont aimavi anar.

Quand dintras aqui dedins,l’ivern,

sentisses aquèl caud en mèmes temps que la flaira.

Son inseparables.

I a de sentidas caudas. N’i a d’autras que son frejas.

Quand vas al cementeri,per Totsants,

sentisses totas aquèlas flors,sobretot los crisantèmes,

que nolèssan,mas aquèla flaira es fredassa.

Pensi qu’i a una ligason entre la sentor e l’endreit,

entre la vista e lo nàs.

Quand vas dins una gleisa,qu’i a d’encens que fuma,

te sentisses en d’acom mai e segon ço que pensas,

as enveja de demorar o as enveja de partir.                                                                           

Un’autra flaira que m’agrada es la dal boès dins una fustarià,

quand lo menuisièr rassega las planchas o quand las rabota,

sobretot s’ès planchas de pin o de sapin.

Amassavi una manada de rufèls e i metiài lo nàs dedins.

Lo casse a un autre fumet qu’ès plan agradable.

Fasiài somèmes ambe una pugnada de bren.

Las potingas que se servis lo coifur

quand te copa lo pèl o que ven de te rasar,

an de sentidas plasentas que te fan pensar a de sentors de femna.

Aimavi plan l’aiga de Cologna a l’espic

que nos metià ma maire quand venià de nos lavar,lo dimenge matin.

Lo savon a sovent una bona nifla.

Aimi lo de Marselha que sentis la pimparèla..

I a de sentors que sentissan pas plan.

Quand t’engulhas dins lo leit ont venan de metre de linçols propres

I a una sentor docinosa e una sensacion docinèla

que te sembla qu’ès atal que deu estre lo paradis.                                                                 

Quand plou l’estiu après una brava secada,

la terra asagada sentis lo novelum de la vida animala

e lo despertar de las plantas.

Aimi la nifla d’aquèla terra bagnada.

Quand sentiguèri,lo prumièr cop,abans de la culhir,

ta flor corala de piucèla, un soèr dal mès de mai,

dins una iscla de la Marna,pas lenc de Paris,

me montèt,dins tot lo cors,una bufada de bonur

qu’ai pas jamai tornat sentir la meteissa sensacion.                                                                 

Ai parlat de las bonas flairas qu’ai gardat la membrança.

Parlarai pas de las michantas,m’en soi desmemoriat.

Las que prefèri tornar trapar son las bonas.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

Jaume Carbonèl novembre de 2012

Podès legir « Parfums » de lo Felipe Claudel (Stock 2012)